Benvolguts amics i amigues:
Quatre valents, allà per l'any 1988, publicaren "Document 88". Parle d'Agustí Colomer, Rafa Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, tots junts recomanats, junt al desafortunat Vicent Bello i la seua "Pesta blava", pel jurat del Premi d'Assaig Joan Fuster d'aquell any, el qual quedà desert. No sé si fou amb Climent o malgrat Climent. Ni tan sols si fou amb Fuster o sense Fuster.
Siga com siga, en fa 20 anys ja. Vint anys on "Document 88" no perd la seua actualitat, en cap de les línies que el fan llibre. És una joia crítica, analítica, recuperadora de consciència i de reflexió. Continuadora, amb un llenguatge més senzill, de l'anterior "De Impura Natione". Una crítica, en tot cas, dels vells apostolats inqüestionables fins al moment, de les doctrines cegues i allunyades de la realitat i de la història política i social del poble valencià.
Fóren valents per ovelles negres. Patiren crítiques ben fortes, d'uns i d'altres. Per a uns "neoblavers", per a altres "tercerviïstes captadors". Colomer, Franch, Nadal i Company fóren víctimes dels nombrosos carrerons sense eixida ideològics del moment però guanyadors a la llum de la història.
Caldrà preguntar als nostres quatre autors si ells esperaven que haguera quallat el seu pensament en un valencianisme d'ample espectre. Jo, amb humiltat, pense que sí.
Què en penseu?
5 comentaris:
És un inel.ludible punt de referència.
Com inel.ludible comença a ser el teu bloc, Faustí!!
Enhorabona.
Hola "Faustí". Sóc Rafa Company i, per bé que m'havia fet el propòsit de deixar passar el 20é aniversari del D88, estime necessari contestar el requeriment final del teu article.
En primer lloc he de dir que, en el moment d'escriure i de publicar el llibre, jo era militant de la Unitat del Poble Valencià (UPV), i em sentia un nacionalista valencià de centre-esquerra/esquerra. En bona lògica has de suposar que vaig participar en aquella iniciativa pensant que els camins "tercerviïstes" eren profitosos, també, per a la formació on militava: esperava un procés de reflexió ràpida i entusiasta que permetera una assumpció sincera del nacionalisme "territorialitzat" per part de la gent de la UPV, i igualment desitjava que eixa nova ubicació de la UPV suposara majors adhesions socials al projecte. Però, al mateix temps, coincidia amb posicions de Miquel Nadal, el màxim propòsit confessat del qual era possibilitar un "valencianisme de mínims" susceptible de ser compartit per les forces polítiques i les instàncies cíviques radicades al PV.
És a dir, jo considerava imprescindible l'extensió d'una consciència valencianista "light" entre el cos social, i veia com a molt desitjable que el mascaró de proa del nacionalisme fusterià abraçara les noves (o no tan noves) idees. Fins i tot somniava en una suposada "normalitat" a anys vista: partits de dreta i d'esquerra d'àmbit estatal i de sensibilitat valenciana (per dir-ho ràpid) i partits nacionalistes valencians amb alguna mena de connexió de cara a les eleccions: la UPV era ja un veritable "front" llavors, amb gent ex-PNPV, ex-AEPV, etc., i jo no veia el projecte massa ampliable pel vessant demòcrata-cristià, per exemple.
En qualsevol cas, estes percepcions són intransferibles: si no recorde malament, jo era l'únic coautor de D88 amb militància política. I, a més, el major desafiament viscut llavors per mi era aconseguir reconduir la controvèrsia catalanista/blavero a uns límits raonables.
No et negaré que en el mateix àmbit de la Tertúlia de l'Hotel Inglés (el nostre cau setmanal de discussió sota els oficis de Vicent Franch) es detectava efervescència en el camp de l'elucubració partidista. Però jo tenia cobert aleshores eixe vessant amb la fidelitat al projecte de la UPV. Veia amb bons ulls els desitjos de convertir la UV de Lizondo en alguna cosa ben diferent al que era llavors, però ja n'hi havia qui podia plantejar-s'ho...
Quan D88 s'articula en alguna cosa tangible, ho fa en "Futur Valencià", una entitat que -malgrat les sospites- mai es va preparar per a convertir-se en partit polític: al seu si vivien com a socis persones que eren militants d'UV, del PP, del PSPV-PSOE, d'Esquerra Nacionalista Valenciana, d'UPV, d'EU, etc. I sempre va estar ben clar que es tractava d'una mena de revitalització del "Centre d'Actuació Valencianista" existent durant la II República, en el ben entés que havíem aconseguit una pluralitat extrema, i que allò no es malbarataria per tal d'utilitzar la infraestructura com a trampolí per a cap operació partidista. Al cap i a la fi, si alguns "valents" hagueren trobat la manera de construir un nou partit nacionalista valencià (o quasi) al marge de la UPV, no hagueren necessitat de les minses capacitats de Futur Valencià: haguera estat prou amb prendre'n telèfons d'algunes persones en qualsevol acte.
Crec que, encara que confusament, t'he contestat.
Un abraç i gràcies pel recordatori.
M'alegra saber de Rafa Company. Crec que ens havíem perdut la pista fa ja molts anys. Una abraçada des de Xile.-
Amb un minutet per a opinar al respecte, estic d'acord en que D88 fou una referència en el seu moment. I compartixc amb Faustí que ho seguix sent.
Jo no vaig tindre l'ocasió de ser membre de Futur Valencià, bàsicament perquè era encara molt jovenet. Ho haguera segut, sens dubte, anys després. I hui, hui també ho seria.
No sé Rafa si teniu o no intenció, anhel, desig o esperança en transformar allò en altre allò. No ho sé. El que si sé es que aquella associació, centre de debat, estava compost, des d'arrel, per gent de pràcticament totes les sensibilitats. Al seu interior, els conflictes n'eren menys...
Vint anys després de FV i això no ha tornat a passar, per desgràcia per a tots.-
Per a Rafa Company:
És un vertader plaer comptar en tu. He intentat contactar amb tu, però no n'ha segut possible. De fet m'agradaria poder fer-ho, donat que eres un dels inspiradors d'este blog.
Respecte dels teus comentaris, dir-te que, efectivament, amb algunes dades sí contava. Sé que militaves a la UPV i que després, en certa mesura, col.laborares molt estretament al naixement del PVN, este una miqueta més a prop en posicionament a D88.
Malgrat la teua adscripció upevera, entenc que ho afirmes implícitament, el discurs fou, des d'inici, molt més ample, d'horitzó i de vocació. De fet no només influencià la UPV.
Probablement, en aquells temps no es donava la circumstància. UPV estava malament, la millor UV estava per vindre (en resultats) i la resta apenes existia, en termes quantitatius. El caldo de cultiu no era el millor. Què haguera passat si el grup de l'Hotel Inglès haguera estat actiu 10 anys després, allà per l'any 99, quan Bloc i UV queden amb un 4,95% del vots? No ho sabrem mai.
Siga com siga, Rafa, crec fermament que els platejaments que tu -i molts altres- defensaves i defenses són políticament assumibles hui i necessàriament encaixables en una opció valencianista plural, ampla, interclassista i moderada. D88 és i ha der ser font d'inspiració i no de mel.lancolia. En massa racons hem plorat els valencianistes...
Per a Pere:
Gràcies de nou per les teues aportacions. Precisament, FV és un dels espills històrics d'esta modesta iniciativa.
Sóc Rafa Company de nou. Hola Pere, xilé, hola “Faustí”, encobert:
En primer lloc donar-vos les gràcies per les ràpides respostes. Com potser es desprenia del meu text d’ahir, estic instal·lat en un «ostracisme» voluntari pel que fa a allò que Miquel Nadal, i molt irònicament, batejava fa anys com «el temilla». Només ocasionalment converse d’estes coses amb alguna gent, i no tinc intenció de modificar esta actitud de moment: ni tan sols puc considerar-me un observador atent de l’univers valencianista/nacionalista i seria molt pretenciós començar a intervindre en un debat que ja no m’ocupa de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat.
A més, i si bé ho mireu, amb l’aprovació quasi unànim del famós Dictamen de l’AVL de 2005, molts plantejaments de la meua contribució a D88 ja prengueren carta de naturalesa “jurídica” i, en part, cívica, i això em suposà un cert bàlsem/bàlsam. Ja sé que, per centrar-me en el camp de la llengua, queda massa camí per recórrer, però la tasca supera de bons tros –al meu entendre– les possibilitats del meu valencianisme diletant i, em tem, que també –i ara per ara– del vostre nacionalisme militant:
Queda, per exemple, que el PP deixe, des de la Conselleria, de posar en circulació ordes que deslegitimen els nostres llicenciats en Filologia Catalana i que, sistemàticament, són derogades pels tribunals de justícia. Queda, igualment, que el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans reba del cel una bona dosi de sensibilitat cap als sentiments dels valencians i cap a la professionalitat de filòlegs de les nostres universitats i de l’AVL. Queda, així mateix, que la Generalitat (Valenciana) estiga decidida a fer cas del text del Dictamen esmentat quan s'hi diu que «l’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents (habilitació de fórmules sincrètiques o similars, per exemple) a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma [...]». Queda, també, que si la Generalitat actua coherentment amb el que diu el Dictamen de l’AVL, es faça realitat que «Estes fórmules s’haurien d’anar introduint també en àmbits acadèmics o d’una altra naturalesa». Queda, finalment, que, si com diuen les publicacions de l’AVL, «la llengua pròpia i històrica dels valencians és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears [...]» la premsa de dretes d’esta ciutat (un missatger al cap i a la fi) deixe de fiscalitzar l’origen geogràfic de no-sé-quins-textos del selectiu –mireu Las Provincias hui mateix, 12 de juny de 2008!– i, en conseqüència, s’abstinga d’atacar els professors i no persevere en mobilitzar de la pitjor manera possible sectors de l’extinta UV que ara voten PP...
Queda tot això, sí, i encara més: ens falta que els actuals usuaris del poder polític valencià aborden, més enllà de la cosmètica, l’absència de fervor del Poble Valencià envers l’idioma que porta el seu gentilici...
Pere: no tinc la més mínima idea sobre si algú està capficat a reeditar instàncies paregudes a allò de Futur Valencià...
“Faustí”: també t’ho afirme explícitament: tant D88 com Futur Valencià són fruïts de la confluència de militants de la UPV i de no militants de la UPV, i per això no tenien cap connotació partidista i volien convertir-se en referents per a gent de molt diversa procedència. Això independentment de les possibilitats que cadascú, des de la seua militància o “independència” política, poguera albirar en el vessant dels partits existents o hipotètics.
Un abraç i un comiat: iulianus@msn.com
PD. En mirar el vídeo de la presentació de Convergència Democràtica Valenciana, CDV, m’ha vingut a la memòria el moment en què jo vaig donar per morta aquella iniciativa (amb independència d’allò que el PVN decidira al respecte): quan en ocasió del trencament dels vidres de la Societat Coral el Micalet com a “resposta” a un acte d’ERC, González Lizondo va abstindre’s de condemnar decididament aquell acte violent. Aitals actituds lizondistes eren veritablement inassumibles per a mi, i jo llavors vaig creuar definitivament el Rubicó del desencís amb la CDV. Continue, lògicament, mantenint aquelles «línies vermelles», però amb el pas del temps n’he afegit unes quantes més: per exemple, i per més llengua que n’hi haguera en la cassola, mai compartiria taula i tapet partidista amb algú que es negue a la investigació amb cèl·lules mare. No sé si m’enteneu...
Un altre abraç a tots dos.
Publica un comentari