Dos actes públics ha protagonitzat el Centre d'Actuació Valencianista en dos mesos. Primer, la seua presentació en societat, que va tindre lloc el 3 de març (llegiu la crònica de Valencianisme.com ací). I segon, la conferència d'ahir de Marta Lanuza (Lo Rat Penat) en la Universitat de València, un fet sense precedents i del qual s'ha fet ressò la premsa escrita (el Levante-EMV, ací; Las Provincias, ací i ací).
Emili Casanova (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua), Marta Lanuza (Lo Rat Penat i Real Acadèmia de Cultura Valenciana) i Alexandre Ordaz (Taula de Filologia Valenciana i Centre d'Actuació Valencianista)
Amb esta classe d'esdeveniments, pas a pas, avancem cap a la normalitat. Hem de donar les gràcies a tots els qui ho estan fent possible amb el seu suport i participació. Ben prompte, posarem a la vostra disposició el vídeo complet amb totes les intervencions. De moment, i com a mostra de l'esperit que ha inspirat el CAV a l'hora de convocar i organitzar l'acte, vos oferim el discurs íntegre que va pronunciar el nostre secretari d'organització, Alexandre Ordaz:
"Gràcies, bona vesprada.
En nom del Centre d'Actuació Valencianista, m'agradaria agrair-vos a tots l'assistència i explicar per quina raó hem convocat este acte.
Estem descobrint la mar si ara afirmem que la llengua ha segut, massa a sovint, la principal raó de disputa dins del valencianisme i dins de la societat valenciana. Tanmateix, fa temps que les coses avancen en positiu i que apunten a una resolució progressiva (i esperem que, ben prompte, més inclusiva i definitiva) d'eixe conflicte. La creació d'una entitat normativa valenciana (l'Acadèmia Valenciana de la Llengua) va demostrar que és possible que convergixquen persones de diferents tradicions, abans enfrontades, cap a projectes transversals en favor de la valenciania i amb el suport polític pràcticament unànime de les Corts Valencianes.
Gràcies a estos anys sense tanta crispació i amb més normalitat, la societat valenciana té hui més clar que el nostre idioma no és un motiu de discussió ni una arma que s'haja de llançar contra uns altres valencians, sinó una de les coses que ens unixen i que ens fan valencians, i per això la concep en positiu. I, en això, en la mentalitat i en les necessitats de la societat valenciana de hui, no aprofiten ni tenen cabuda les posicions maximalistes, intolerants i extremistes; les de creure's que u té tota la raó del món i els altres gens; les de recórrer a l'exabrupte, a l'amenaça o al menyspreu, i no a l'argument i a l'intent de reconéixer, comprendre i construir. Afortunadament, tot això és cada dia més anacrònic i més asocial.
Sense voluntat de consens, i sense el diàleg previ, eixe avanç no hauria segut possible, ni tampoc ho seran les passes següents que hem de fer. Precisament eixe objectiu, el foment del diàleg des del compromís personal amb la societat valenciana per a arribar a consensos que ens permeten avançar com a poble, constituïx la raó de ser del Centre d'Actuació Valencianista, i ho és des de la seua fundació l'any 1931. Eixa pretén ser la nostra contribució en favor del consens lingüístic: consolidar espais de diàleg (com el de hui) on raonar des de la base de la identificació com a valencians i des de la convicció que l'ús del valencià és u dels factors bàsics de la personalitat valenciana.
M'he referit adés a les passes següents que hem de fer. N'hi han, ausades que n'hi han. N'hi han principalment pel que fa a l'ús social del valencià, que és la clau del futur. I n'hi han també, encara, pel que fa al consens social al voltant del valencià, que és un ingredient necessari. Hi han sectors socials importants, compromesos amb la llengua, que l'Acadèmia encara no ha segut capaç d'incorporar. Per un costat, hi han els sectors que seguixen unes altres normes ortogràfiques (en general, prou coincidents amb les oficials). Per l'altre costat, hi han els sectors, en molts casos, de dins de l'àmbit públic (per eixemple, de dins d'esta mateixa casa, la universitat), que partixen de la l'ortografia oficial però que ignoren i exclouen premeditadament i sistemàticament el model de llengua i les recomanacions de l'entitat estatutària que s'encarrega de la normativa del valencià.
Davant d'eixos reptes que tenim davant, hem de ser ben conscients (insistixc) que el consens és la solució i que el diàleg és un requisit previ. El futur del valencià ens necessita més units i més forts, havent superat els punts d'enfrontament i els debats estèrils i concentrats en la batalla decisiva, que és la de l'ús. En eixa direcció, es fa necessari recuperar i rellançar l'esperit fundacional de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per a bastir un consens polític, social, mediàtic i institucional més ample sobre el valencià, és a dir, sobre la seua promoció i sobre el model lingüístic. ¿Quins són els possibles efectes d'un tal procés? Com en el cas de la creació de l'Acadèmia, una contribució fonamental a la cohesió de la societat valenciana, a l'enfortiment de la seua identitat col·lectiva i a la millora de les perspectives de futur d'una de les expressions més preades de la seua personalitat.
Gràcies."
